Arbres ambulants

XXVIII Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada. Un home camina pel carrer. Considera que és capaç de tenir gran idees i escometre empreses importants, però cada dona que passa pel seu costat el distreu. De fet, es distreu gairebé amb cada arbre, amb cada bici que envaeix la vorera. De sobte, està pensant en aquell amic amb qui ja no es parla o en aquella injustícia tan greu que van cometre amb ell a l'oficina. Es posa nerviós i parla sol, tot indignat, fins que una altra noia que creua el carrer el retorna, aproximadament, a la realitat. Llavors aquest mateix home entra en una habitació i s'asseu a l'escriptori. Si mai res no sortirà com ell vol, almenys provarà d'esbrinar-ne el perquè. Arbres ambulants neix de l'esforç de mirar la pròpia vida amb un mínim d'abstraccions, potser per acabar comprovant que les preocupacions i misèries mundanes que et corquen el cap tampoc no són, a la fi, comunicables.