Cimbelino és una de les grans obres del període final de William Shakespeare. L'obra va ser ja en el seu moment una de les preferides de grans escriptors com Bernard Shaw (que fins i tot va rescriure l'obra al seu deliciós Cymbeline refinished), Tennyson o Lytton Strachey. Recentment redescoberta per la crítica anglosaxona, en ella Shakespeare desplega ja els recursos dels quals es va servir per a les seves altres dues obres de suprema maduresa: La tempesta i el Conte d'Hivern. Les tres juntes formen el gruix dels anomenats romanços shakespereans, obres noves en què experimenta amb nous recursos i formes dramàtiques. A Cimbeli observem el gust per la sofisticació i les ostentació imaginatives portades a l'extrem: l'artifici teatral en la forma més joiosa. Ambientada en una Britània preromanitzada vagament irreal, les convencions del conte de fades, les intrigues pel poder i el tema etern de la gelosia i la fidelitat amorosa s'entreteixeixen amb virtuosisme genial fins a arribar al veritable gran final de l'última escena: en només quatre-cents versos se succeeixen més de vint revelacions d'identitat i escenes de reconeixement. Abans, però, els personatges (i l'espectador/lector amb ells) hauran presenciat prodigioses aparicions divines, visites de fantasmes, enverinaments i batalles. Presideix totes les peripècies la bella figura d'Imogènia, princesa de Britània, que sobresurt per dret propi a la supèrbia galeria de personatges femenins imaginats per Shakespeare i que per a Wordsworth era, ni més ni menys, «la dona per sobre de totes les dones de Shakespeare».
