Penso que la vida s'assembla a un joc de nines russes. Dins de cada pèrdua hi ha una forma més petita de vida, amagada, que espera, dins del dol, una llavor de llum, dins del record, un batec que ens busca. Potser la poesia és això, la manera com el temps ens despulla i, alhora, ens torna a vestir de vida. Com una nina russa neix d'un procés d'exploració interior que travessa l'experiència de la pèrdua, el record i la transformació. El títol evoca la imatge de la matrioska, símbol de la identitat fragmentada i les múltiples capes del jo. Aquest recull no és una resposta, sinó un camí, un desplegament d'imatges, sons i silencis, que s'enllacen com ecos d'una veu, potser fràgil, però la més viva, que cerca la connexió amb el nostre propi ésser, a través de la paraula. Està escrit des de la sensibilitat i l'exigència formal, amb un fort component visual i una mirada poètica que busca tant el silenci com la llum.
