Nosaltres, purs desposseïts, errem perduts mentre assagem donar sentit a un discurs que —ho sabem— no escoltarà ningú, però ferms en la convicció profunda que tot poema ha de sorgir de la foscor, de la ceguesa, de l’obscuritat, del fons ignot de cadascú on la paraula es fa silenci, a mig camí entre l’udol de l’animal i la impassibilitat dels ídols. La llengua, el poema.
