L'any 1975 és la culminació de Joan Miro com a artista universal: a Barcelona, a Montjuic, obre les portes la seva Fundació, que aviat esdevindrà un centre d'irradiació de la cultura contemporània, l'any abans, s'havia presentat al Grand Palais de Paris la gran l'exposició retrospectiva, que havia permès a l'artista de fer el balanç del seu itinerari artistic. Les converses amb Georges Raillard, intitulades El color dels meus somnis, i que coincideixen, dia per dia, amb l'agonia ubuesca del general Franco, descabdellen amb paraules l'univers creatiu de Joan Miró. Més que no pas una crònica de la seva vida passada, Miró hi traça els vectors de la gran força creativa que el mou. La paraula de l'artista, precisa, efectiva, sobtarà el lector: poques vegades un creador ha deixat un testimoni tan valuós de la seva creació. Tot i que timid, o més aviat eixut de paraules, Miró es deixa anar en el decurs de les converses. Fins aleshores, segons confessa el pintor, mai no s'havia exterioritzat. I acaba reconeixent a Raillard que, amb aquestes converses, li ha arrencat la pell.
