El massís del Port, a la primavera, pinta verdes les albades, i els rossinyols el desperten amb refilets que han après en terres llunyanes. I els camins que passegen entre pinedes de rojals canten cançons de les dones i els hòmens -que habitaven aquest nostre massís calcari-, els quals hi passaven cada dia per conduir-hi els ramats, per vigilar la carbonera..., o per anar d'una font a l'altra. Les desenes de ''catedrals'' del Port, els masos, aquelles construccions ferrenyes, aixecades a cop de mà, que s'enlairaven dalt d'un turó, o se situaven en els llavis d'un cingle o pels vorals d'alguna planúria de conreu, avui, tot i que mostren un aspecte ruïnós, encara conserven part de la seua dignitat: encara ragen les fonts que els alletaven! Sí, aquells pous amb voltes magistrals, erigits amb pedra seca, els cocons, les cadolles, les codines i les piques que es curullaven en dies de pluja generosa, els bufadors, els avencs i els ullals dels quals brollaven aigües miraculoses, encara regalen el nèctar dels déus, que garantia la vida als habitants del massís del Port.
