Estrenada probablement el 1596, El rei Joan reprèn la crònica monàrquica que Shakespeare havia iniciat en els principis de la seva carrera. Avui, un dels motius més poderosos de l'atracció que el drama, construït amb savi equilibri, exerceix sobre nosaltres, és la seva perspicaç descripció dels mecanismes de poder. Faltar a la paraula donada sembla la constant dels reis, afalagar per tenir temps d'esmolar l'arma és una actitud normal de la qual ni tan sols escapa un personatge com el Delfí de França, presentat amb els trets amables de la joventut i d'una endevinada generositat. Els ciutadans que deixen sentir la veu, o l'actitud dels quals ens és dibuixada, poden tenir de bell nou un perfil entenedor en una època com la nostra on els avenços tecnològics han tornat a posar el poder - sobretot el poder d'anorrear - en les mans d'uns pocs. L'exclamació que Shakespeare posa a la boca del bastard, «Món guillat! Reis guillats! Conveni estúpid!», sona amb una autenticitat que sobrepassa la del mateix personatge.