Potser el fruit més ufanós que va donar el viatge a Itàlia de Goethe són aquestes Elegies romanes, un veritable punt d'inflexió en la seva obra poètica. Manllevant la forma mètrica més freqüent en els mestres llatins de l'amor -als quals pren com a model-, el geni alemany ens va llegar aquest bell recull en què, amb Roma com a delitós i acollidor refugi, es lliura a l'eros i reivindica la manera d'estimar dels antics amb una voluptuositat erudita (l'art hi és tothora present), fins i tot amb una certa lascívia, almenys segons el parer de Schiller. De fet, Amor mateix, com llegim a l'elegia XIII, segueix el poeta en el seu viatge per poder-lo complaure, i segur que el devia complaure tant com Goethe ens complau a nosaltres gràcies a l'esplèndida traducció de Feliu Formosa.
