Un llibre sobre els orígens de l'espanyolisme i el feixisme al RCDE Espanyol entre el 1925 i el 1931, un debat que ens porta fins a l'actualitat en l'imaginari col·lectiu L’abril de 1925 naixia la primera penya d’aficionats del Reial Club Deportiu Espanyol (RCDE), la Peña Deportiva Ibérica. A la majoria no era només el futbol el que els movia, eren «españolistas de ideal y deportivamente». En bona part procedien del carlisme dissident i professen un culte a la violència que posen en pràctica als estadis i el carrer. Als anys vint l’afició al futbol s’ha popularitzat i s’han fixat els estereotips que lliguen el FC Barcelona al catalanisme i el RCDE a l’espanyolisme. Els ibéricos viuen el seu suport al club com una part més de la seva militància espanyolista. En plena Dictadura, amb partits polítics prohibits o vigilats, la rivalitat entre culers i pericos té un component polític més marcat. A partir de 1927 se’n fa amb la direcció de la Peña el sector més jove i polititzat, decau el «Deportiva» del nom, es defineixen com nacionalistes espanyols i s’apropen als Sindicats Lliures. Les seves arengues anticulers, anticatalanistes i ultraespanyolistes omplen la seva sorollosa premsa esportiva-patriòtica. Amb la caiguda del dictador i el retorn del catalanisme a la vida pública, torna el seu rostre més violent. Primer s’acosten al Partido Nacionalista Español, després al Comité de Acción Española. La Peña Ibérica feixistitza el seu discurs. Durant la República trobem ibéricos a quasi tots els grupuscles de l’extrema dreta local. Després de la guerra, els supervivents, s’integren a FET y de las JONS. Per la majoria el Franquisme és la culminació de la seva lluita espanyolista.
