A Hiperacúsia el so es converteix en metàfora de la sobreestimulació de la nostra societat accelerada, que no permet la introspecció i que ens allunya cada cop més d'escoltar el nostre cos, la nostra biologia, la nostra natura. El món actual és percussió constant, soroll perpetu, no aturar-se, avançar. Hiperacúsia ens proposa mirar endins: que hi trobaríem? Què ens diuen el cos, els sentits, el cervell? I quin paper hi té la relació entre la ciutat i la nostra escanyada natura en tot això?
