Dues veus que es busquen, una altra que irromp. Es parlen i es retenen en un temps sense temps. Amb Mai no ens separarem (Og aldri skal vi skiljast), Jon Fosse construeix una peça d'una simplicitat radical: una llengua nua, inconfusible, feta de silencis, ritme i repeticions, on les paraules tornen, varien i s'endinsen, deixant entreveure una experiència íntima i quasi hipnòtica on allò que no es diu pesa tant o més que les paraules dites.
