El febrer de 1945 Violette Leduc coneix Simone de Beauvoir i es desperta en ella una passió obsessiva que la porta al deliri, a l’adoració, al dolor de saber-se rebutjada per una deessa, i escriu L’afamada como a única ofrena acceptable del seu amor apassionat. L’estil de L’afamada és més un poema en prosa que una simple història autobiogràfica o un dietari on es recullen les trobades i les absències entre les dues dones i els pensaments i emocions de l’autora. Cada incident, desencadena “cataclismes emocionals” explorats per la narradora, que viu i reviu intensament la violència emocional d’aquests moments quotidians. L’ús del temps present de la narració, la puntuació basada en l’emoció, el monòleg interior i la transfiguració poètica a través de nombroses metàfores submergeixen el lector en els trastorns apassionats de la narradora. L’amor, el desig i la sexualitat impregnen totes les pàgines de L’afamada. Cada objecte, cada paisatge, cada monument, es transforma gràcies a l’amor que sent per la Senyora. La visió d’una una criatura que es rebaixa a una divinitat perfecta i inaccessible, adquireix fins i tot una coloració mística.