Estructurat a partir de les tres fases del vòmit, ressegueix un procés d’exhauriment i de desgast que consumeix tot vincle entre consciència i realitat, i que aboca al tedi i a la hiperconsciència de la irrealitat. Prenent com a punt de partida el símbol de la nàusea de Sartre i de Nietzsche, i de la mà de Svendsen, Handke o Bergman, entre altres, l’autor furga en l’apatia que aflora en un món de sentits derruïts i significats reduïts a clofolles, en el malestar profund que genera la presència intuïda d’un no-res solidíssim, compacte i invasor. La gran nàusea és un poemari sobre el Buit. Un Buit que al principi del llibre esfondra una casa i que al final del poemari devora una ciutat sencera.
