La mort de Déu és el final de l’Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l’existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich anomena la prosa. La prosa és la vida de les singularitats, de la matèria no material, dels objectes que tenen la seva història, d’aquests petits instants de plaer que obren les portes a l’infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s’obren les portes de l’infern. La prosa és l’àmbit de l’experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d’algú que pateix, la de l’amistat, la de la fecunditat, la de l’erotisme i la del plaer. I la prosa és també l’obertura a la religió de l’ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substituït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia.
