«A finals d’estiu del 2018 vaig arribar als barracons d’un antic institut de secundària. Allà es va instal·lar un dels primers centres d’emergència destinats a acollir menors estrangers no acompanyats o sense referents familiars que estaven arribant a la ciutat, que en aquell moment passaven els dies i les nits a les comissaries de policia, entre matalassos de plàstic, cafès solubles i entrepans de màquina, a l’espera de ser traslladats.» L’hermetisme de l’administració i el silenci (o la censura) dels professionals que hi treballen fan que el funcionament dels centres de menors resti en l’opacitat i en l’estigma. L’autora d’aquestacrònica periodística dona el testimoni privilegiat de qui conviu amb menors migrants i explica el seu dia a dia: el xoc cultural, l’adaptació, les esperances, la descoberta d’un món nou, els atacs rebuts, el context social… En Samir, en Hmad o en Mohamed són alguns dels protagonistes d’aquest relat, on s’ofereix una visió inèdita dels centres d’acollida, del seu funcionament i de la seva realitat. Obra guanyadora del IV Premi de Periodisme Literari UAB