A Neu negra la impossibilitat del llenguatge explora la incomunicació fins que el buit de la mort —de l’arbre (el pare) o del far (el mestre)— concentra aquesta impotència de dir en expressió de l’anar-se’n de l’altre. Un llibre on la mort no és una amenaça sinó una presència que es constitueix en l’absentar-se dels referents emocionals i vitals, sense oblidar el convit final, vitalista, ni la necessitat d’experiència de llenguatge que necessàriament sorgeix de l’impuls creatiu, orgànic, que alhora exposa i encripta.
