Només una. Que si no, faré tard conta el bombardeig perpetrat per l’aviació italiana feixista a Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, i a Manuel. La pluja de bombes va coincidir amb l’arribada d’un tren que transportava la 49a Brigada Mixta cap a la rereguarda, fet que va afavorir que l’estació de ferrocarril estiguera atapeïda de gent. Hi van morir cent quaranta-cinc persones amb més de dos-cents ferits. L’11 de febrer van perir sis persones a l’estació de Manuel, tots civils. Després va caure un tel de silenci sobre aquest fet històric anomenat el Guernica valencià. Es tracta d’un relat polifònic que conta trenta-nou vegades uns fets que van ocórrer només un cop, però que mai no havien d’haver esdevingut. Cada capítol és una peça del trencaclosques que vol reconstruir la memòria col·lectiva, omplint alguns dels buits que el pas inexorable del temps ha deixat balmats i així apropar-nos a la veritat que ajude a la reparació. Els capítols, on el personatges salten de la realitat a la ficció confonent-se, fluctuen entre el passat i el present, entre els fets històrics i la imaginació.
