En un sistema de dominació en què la majoria de persones que sostenen el món precisament són les que menys disposen del poder de la paraula, d'alçar-se amb veu pròpia i de la capacitat de decisió sobre les seves vides, ¿l'educació pot ser una pràctica per a l'emancipació? Actualment, l'educació serveix els interessos dels més poderosos, és una eina per mantenir l'ordre i la desigualtat social. Negant el dret al coneixement i enfocant-lo de manera unidireccional, tractant les persones com a recipients passius i deslligant la pràctica educativa de la realitat material més propera i vivencial, es creen subjectes modelables, acrítics i sense capacitat per entendre el món que els envolta. D'aquesta manera, l'opressió es fa invisible i es naturalitza l'explotació. A Pedagogia de l'oprimit, basat en la seva pròpia experiència en cursos d'alfabetització al seu Brasil natal, Freire exposa la necessitat, per a l'oprimit, de lluitar per recuperar la paraula, per prendre-la dels qui la monopolitzen i la neguen a la resta. Aquest és el seu aprenentatge, el primer pas cap a l'emancipació. Com altres grans pedagogs, Freire recorda que projecte educatiu i projecte social són indestriables. Segons ell, l'objectiu de qui educa és cooperar amb les persones oprimides perquè puguin adquirir consciència de la seva posició al món, i buscar amb elles els mitjans per transformar la realitat. Escrit a l'exili a Xile el 1968, s'ha convertit en un clàssic de la pedagogia crítica arreu del món.