Plastilina vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica a la maquinària productiva. Plastilina vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes—que és, en dar-rer terme, la reproducció implacablede l’engranatge de la mort. Maria Sevilla crea un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, peròen forma de poema. Més enllà de la mètrica, però, elmetrònom s’estén per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina).
