Fred Vargas ignora les fronteres que sovint s?han volgut interposar entre la novel·la negra i la literària. Quan surt la reclusa no fa més que confirmar i eixamplar el seu mite. És una gran escriptora. La reclusaés una aranya tímida i solitària, temorosa de l?home, de picada necròtica, però en cap cas mortal? que jaha matat tres persones al sud de França des que ha començat l?estiu. Un fet del tot sorprenent, que omplela xarxa de les més rocambolesques teories pseudocientí-fiques. També es deien recluses les dones que, expiant els pecats del poble i els seus propis i protagonitzant un dels fenòmens més aberrants i grotescs del?edat mitjana, s?aïllaven voluntàriament del món is?enterraven en vida en cel·les minúscules segellades, a mercè de la caritat, de l?oblit i la insalubritat. El comissari Adamsberg, el bòfia que hi veu enmig de la boira, l?home d?intel·ligència melancòlica i erràtica, d?idees que no són més que bombolles d?aire dins del seu cervell, sent un intens desassossec nomésescoltar la paraula reclusa. N?ignora la raó, però lifa mal. És el moment d?iniciar una investigació, contravenint l?opinió majoritària de la Brigada, a riscde trencar-la per la meitat. Hi ha d?haver un motiu perquè ara, de sobte, la picada de la reclusa resultimortal, com hi havia d?haver algun motiu perquè aquelles dones preferissin la reclusió a la vida. «?Que quedi clar ?va prosseguir l?Adamsberg?. Entenc els seusdubtes, no obligo ningú a afegir-se a aquesta investigació. No faig més que informar-los. Els dos primersmorts es coneixien des de la infantesa.»
