Amb Rodoreda és un mapa, Mercè Ibarz, fa un itenerari per la seva memòria personal , cultural i col·lectiva. A partir de la lectura de les obres de Rodoreda, Ibarz desplega «set tombs per la imaginació lectora i pels revolts de l'ofici d'escriure» i escriu una autèntica memòria d'aprenentatges en què tant ens parla de Calvino, de Natàlia Ginzburg, d'Anna Murià, de la Barcelona dels anys 20, de Led Zeppelin, d'un viatge a París, del retorn dels exiliats, de la tragèdia de la guerra, de les mirades que van (i han) de suportar les dones creadores (i les dones en general).
