Alessandro Baricco va presentar l’edició italiana deSeda, publicada per primer cop el 1996, amb aquestesparaules: Aixo no es una novel·la. Ni tan sols es unconte. Aixo es una historia. Comença amb un home quetravessa el món i s’acaba en un llac que roman immobil en un dia de vent. L’home es diu Herve Joncour. Elllac, no se sap. Es po - dria dir que es una historiad’amor. Pero si nomes fos aixo, no hauria valgut lapena explicar-la. S’hi barregen desitjos, i dolors, que se sap molt be que són, pero que no tenen un nom exacte que els designi. I, en qualsevol cas, aquest nom no es amor. (És quelcom molt antic. Quan no podem anomenar les coses, recorrem a les paraules.) Totes les histories tenen una música propia. La d’aquesta es una música blanca. Cal dir-ho, perque la músicablanca es una música estranya, que de vegades et desconcerta: s’interpreta suaument i es balla lentament.Quan s’interpreta be, es com escoltar el silenci, iels que la saben ballar es com si no es moguessin. No cal afegir-hi gaire res. Potser cal aclarir que es una historia decimononica: que ningú no esperi trobar-hi avions, rentadores o psicoanalistes.