Hannah Arendt se sentí interpel·lada pels esdeveniments i debats de la dècada dels anys seixanta i reflexionà entorn del lloc de la noviolència i de la retòrica de la violència en les revoltes dels estudiants, els moviments a favor dels drets civils, la Nova Esquerra i el Black Power. A Sobre la violència ho fa tenint en compte el rerefons de la Guerra Freda i l’alt nivell de desenvolupament tècnic que havien assolit els instruments de la violència. Arendt considera que paraules tan decisives com poder, fortalesa, autoritat, força i violència fan referència a fenòmens definits i diferents, de manera que emprar aquests conceptes com a sinònims no només indica una certa sordesa respecte dels significats lingüístics, sinó també una mena de ceguesa envers les realitats que els corresponen. «Parlar de poder noviolent és, en aquest moment, redundant. La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo.» Edició i pròleg de Fina Birulés Traducció de d’À. Lorena Fuster i Gerard Rosich
