El gos i el poeta han estat sovint personatges agermanats, quan no confosos. El gos com a poeta o com a acompanyant del poeta, però sempre com a consciència del poeta, expressant-se, en aquest cas, amb una poesia que sembla anar contra el lirisme més pur, carregada d’intel·ligència, d’ironia, i desbordant, sovint, els límits d’allò que el lector està acostumat a considerar poema. Així, aquesta barreja de veus, canines o emocionalment lligades al gos, ens descriu l’extrem d’una condició humana que s’estranya a si mateixa de la mateixa manera que el llenguatge, i allò que en diem forma, ens atrapa des d’una expressió inèdita i sorprenent que el lector no sabrà com qualificar o classificar.
