«M'he permès llegir aquesta obra com allò que algú tira a l'aigua a fi que es generin cercles concèntrics. En el cercle més proper, hi trobem la família. Una mica més enllà, els amics. I una mica més lluny del centre se situen els llibres, les lectures que en Jaume considera inevitables.» Del pròleg de Juli Palou És la primera vegada que Jaume Cela parla com a pare. La primera vegada que ho fa com a fill, com a germà, com a espòs... I les seves paraules traslladen al paper la mateixa emoció que els records evoquen: donar el nom als fills, guardar la memòria de la infantesa, ensenyar el valor del silenci, de saber escoltar, de confiar. És un llegat en forma de carta d'amor. És una doble herència: la de l'home que ha viscut sempre amb una perfecta combinació de sentiments i raó i la de l'home que ha llegit. I és tan generós en el que comparteix que, des de les primeres línies, els lectors tindrem la sensació de formar part d'aquest selecte grup de persones que l'autor s'estima.
