Els versos escrits en el poemari Xaman ens retrotrauen a l’essencia primordial de l’esser humà, la seua relació amb la natura i amb altres essers humans. La nit ancestral, el misteri del foc, el do de la paraulai el so prenen un sentit de percussió sonora que s’endinsa en els ritmes primigenis. (…) El poemari es unrecorregut vital de l’existencia humana al llarg deltemps. Els sons colpegen les ossades, expressen el fred, la calor del foc o el misteri de la foscor de lacova. És tambe el vaive del brunzit hipnotic que enstransporta a eixe altre món màgic: l’espai i el tempsdel xaman, del trànsit que connectava homes i donesamb la natura, principi i fi de la seua supervivencia.
