El Segrià de la dècada del 1970 era el Salvatge Oest de Catalunya. La febre d'or de l'agricultura intensiva (i la revifalla de la mineria) convivia amb una mentalitat rural que feia el salt del segle XIX a la Postmodernitat. Mentre Franco agonitzava, els cinemes tancaven i arribaven els primers temporers de la fruita, sorgien macrodiscoteques com el Big Ben, de dimensions extravagants. El Ponent català havia canviat el carlisme per Village People. El filòsof Ferran Sáez Mateu era llavors un nen que un dia es va perdre intentant tocar la boira, acaçant-la inútilment pels camps de la Granja d'Escarp. A partir d'aquesta anècdota real, l'autor construeix un relat a mig camí entre l'assaig memorialístic, l'autobiografia intel·lectual i la novel·la de formació. Aquella persecució impossible de la boira ha prosseguit amb instruments com la filosofia, la música o la literatura. La mirada del nen que intentava entendre un món canviant i confús atorga sentit al seu trajecte vital, i també al d'un temps i un país.