Escrita amb el seu estil directe i minuciós, d’advocat acusador, Carta al pare és un extens memorial de greuges amb què Franz Kafka interpel·la el seu pare Hermann —distant i autoritari— per retreure-li tots els errors i faltes que ha comès en la seva relació, i també totes les mancances afectives. Alhora és una clau imprescindible per entendre la vida i l’obra de Kafka, les seves arrels més profundes, les seves angoixes i ferides més íntimes. Segurament Kafka és qui va encarnar millor l’angoixa i l’opressió del segle xx, en què els individus s’enfronten a forces que —com el pare— són massa poderoses i incomprensibles. La seva escriptura, oscil·lant sempre entre una prodigiosa imaginació simbòlica i el realisme més precís, va transcendir el món literari. I Carta al pare ens mostra un Kafka genuí, descarnat, gairebé torrencial, arravatador. «Kafka és per a la nostra època el que Dante, Shakespeare i Goethe per a les seves.» — W. H. Auden
