Ni el passat, ni el futur són reals, però què fer? Doncs m’he fet amic del que està més gras, del que té més material en oferta, del passat, es clar. El passat, amb els seus aires de tertulià cara-bonàs, panxut i melancòlic, reconegut assetjador de gent gran en hores intempestives, és el camell amb més capacitat per abastir a pleret un material útil. Consumat l’acord, l’altre, el futur, ha passat a ser l’amistat secreta amb qui comparteixo, a primera hora del matí, havent dinat o si guanya el Barça, el principi actiu de l’esperança, les seves dosis escasses i intermitents. En aquestes condicions ha nascut Dret sobre els meus pecats.
