Meandre és el riu, aquell riu mític i remorós que cantava l'enyorat Gerard Vergés. És la remor constant de l'aigua, aparellant passat, present i futur. És també el silenci menut, íntim i discret del pensament en solitud, és la vida que reneix a cicles regulars amb la discreta però implacable constància de l'univers. Però també és la metàfora de la vida, de tot allò que, dia rere dia, s'ha convertit en la nostra essència més privada, en els batecs que ens fan ser com som, fruit de mil meandres, de mil tempestes, de mil riuades, sabent que, d'una manera o altra, com el riu mateix, tornarem a fluir, potser amb menys cabal, per les ribes i els marges agafant el camí dels crepuscles.
