«El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si encara fas d’això o d’allò altre, si saps d’algú que necessiti algú per fer el que sigui. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d’aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure.» A No ens calia estudiar tant, Marta Rojals ens retrata la precarietat, la incertesa o la vulnerabilitat que han marcat la generació que va créixer en la societat de la bombolla. Però també les misèries i esperances d’una època de crisi. La seva particular mirada ens fa riure, indignar-nos i emocionar-nos amb els retalls de vida que cada setmana publica a Vilaweb. Petites joies escrites amb l’astúcia i la ironia que l’han convertida en una de les veus més celebrades de la literatura actual.
