Lluís Alpera i Leiva (València, 1938), filòleg i crític literari, fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i destacat animador cultural, és un referent de la literatura catalana del darrer mig segle. Ha desenvolupat una prolífica activitat com a crític literari, col·laborador en revistes, diaris i editor, i ha participat alhora en tasques directives d’organismes professionals. Les primeres produccions poètiques d’aquest autor compten amb influències de Rilke, Maragall, Riba, Espriu i Lorca, mentre March, El Tirant, Kavafis, Virgili, Quasimodo, Llompart i Estellés contribueixen, posteriorment, en la creació de noves perspectives literàries. La seua obra presenta una forta tensió existencial i una percepció conflictiva del món, ara editada en un nou volum que arreplega més de 50 anys de poesia. La lírica alperiana, emmarcada inicialment dins el realisme social amb obres com El magre menjar (1963) i Dades de la història civil d’un valencià (1967), es decanta cap a un sensualisme esclatant a partir de Surant enmig del naufragi final…(1985), d’influència barroca, Tempesta d’argent (1986) i Els dons del pleniluni (1990), amb una poesia més depurada, de tons clàssics, primer, Amb cendres i diamants (1995) i Els bells papirs d’Alexandria (1997) i de ressorts neopopularistes després, A...